diumenge, 17 de juliol de 2011

Bones sensacions a Llinars del Vallès i a Palau-Solità i Plegamans


Aquest cap de setmana, a Llinars i a Palau, s'han mantingut les sensacions que ja vàrem tenir a St. Pere de Ribes i a St. Cugat: la cosa marxa bé. A què hem refereixo? M'explicaré.
Fa anys que canto havaneres. Vaig començar el 84 del passat segle, per a mi, com si fos tota la vida. He estat en tres grups d'havaneres que cadascun ha estat el relleu de l'anterior. En ocasions determinades, no tantes com m'hagués agradat, s'aconseguia la sensació que el grup s'havia conjuntat de manera que la cosa sonava bé i n'era una sensació compartida pels components del grup i pel públic que escoltava.
Vaig deixar el segon grup i vaig estar cinc anys al marge de les havaneres, fins que va saltar l'espurna i el 2005 varem engegar ATOTAVELA.
En el retorn a l'havanera, en el projecte d'ATOTAVELA, hi havia una aspiració que destacava entre les altres, que era constituir un grup en el que hi hagués la possibilitat de cantar, de manera conjuntada, en la que cadascú sentís que posa la seva part i que, al posar-la en conjunt, es produís un resultat difícil d'explicar però que quan es dóna tens la sensació d'una gran satisfacció.
Molt sovint, al veure a d'altres grups d'havaneres que van ben avinguts i que, potser,  sense grans veus individuals aconsegueixen conjuntar-se,  superar-se a si mateixos i transmetre tota l'emoció de l'havanera, l'enveja pujava a nivells alarmants. Desitjava que quan fos gran, en termes havanerístics, voldria arribar a on veia que els altres havanerus feia temps que havien arribat.
Ja sé que això no és fàcil d'aconseguir, però és que ja fa molts anys que l'aspiració és la mateixa i solament l'aconseguia en comptades ocasions, massa poques pel meu gust.
Però vet aquí que ja fa unes cantades tinc la impressió que el somni el puc agafar amb les mans i, ara,  no penso deixar-me'l escapar.
I, com saber si estic confonent el desig amb la realitat o si el "miracle" s'està començant a complir? Posant-ho a prova. La meva percepció és compartida pels companys del grup? i, com a grup, es transmet al públic que ens escolta?
Abans de la cantada de Palau, en Paulí va preguntar a en Gudi, quines eren les seves impressions de les cantades anteriors i en Gudi, el "mariner de Folgueroles", li va respondre que quan cantava La Paloma, a la darrera cantada s'havia emocionat. Mentre estàvem cantant, la sensació que circulava entre els components del grup era que ens hi trobàvem molt bé i que no calia paraules per a sincronitzar-nos a mida que se succeïen les havaneres.
Al començar cada havanera, al punt de la caiguda del segon compàs, en Paulí marca el ritme cansat propi de l'havanera. El ritme queda fermat per a tots els compassos posteriors. Instruments i veus s'articulen de manera que la suma de les parts no és un simple afegir-se l'un a l'altre sinó que la suma es transforma com en una especie de multiplicació que al percebre-la, cada un del components, produeix una sensació molt agradable i estimula a anar més enllà. Quan això es desferma, té efectes en el públic. És quelcom que el públic detecta i se sent implicat en el que estem sentint  des de l'escenari. I, el més habitual és que hi hagi un retorn, a través de les mirades, aplaudiments...  que encara posa més llenya al foc per que el grup doni el millor de sí.
Doncs bé, aquestes sensacions no han estat un emmirallament. El que estava sentint a l'escenari era compartit pels meus companys i pel públic. La satisfacció ha estat immensa. A partir d'ara, enlloc de cobrar per anar a cantar, estic disposat a pagar per a tornar a trobar-me amb les bones sensacions. I m'agradaria poder-ho compartir.
A Llinars, vàrem estar acompanyats per la TV local i van gravar en vídeo d'algunes de les havaneres que vàrem interpretar. El podeu mirar si cliqueu en la foto que encapçala aquest comentari. Aprofitem per agrair, als professionals de l'agendatvllinars el treball que han realitzat. Moltes gràcies !!!