dimarts, 8 d’abril del 2008

Visita a les bodegues lleidatanes Castell del Remei, de la denominació Costers del Segre



Aquesta Setmana Santa passada, el meu amic Enric i jo, en Miquel, amants de les havaneres i del bon vi, vàrem tenir ocassió de visitar unes de les bodegues més genuïnes de casa nostra: el Castell del Remei (www.castelldelremei.com)
Anàvem amb la intenció d'adquirir un vi, què ens agrada, i ens van sorprendre, agradablement, amb una visita guiada, per un noi molt amable.
Mentre ens passejava per la finca, ens explicava la interessant i dilatada història que aquì s'hi acumula.


Estany on els ànecs nadan en vi negre. Quina enveja!!!


Un mar de vinyes què traspassa l'horitzò


Antiga farinera. En el seu temps s'ho feien tot: farina, oli, vi, licor de camamilla...


El Castell està en procés de restauració i simbolitza l'esforç què s'està realitzant per tirar endavant unes vinyes amb reconeixement internacional, per la qualitat del seus sucs.


Una mostra de catalanitat en plé franquisme: comproveu que el misíssim nom del dictador no s'escapa del rigor del traductor.


Porta d'entrada, antiga, dels reíms en el celler. Les bodegues venen a ser un museu vivent, on hi ha una perfecta convivència entre l'antiguetat i l'actualitat. Al mateix temps que s'aprecia el procés de producció actual, es pot veure com es feia antigament.


Lema què llegien els treballadors. Li hem trobat una variant què podria ser "L'home fa el vi. El vi fa l'home"


La mar de vinyes de l'exterior es correspont amb una catedral de botes de roure a l'interior.


Antiga vagoneta què circulava per sobre de les tines gegants i alleugeria la feina del transport del raïm.


Nous dipòsits d'acer inoxidable, per la fermentació del most.


Una mostra de vins premiats a principis del S. XX. Actualment, estan obtenint les millors qualificacions a nivell internacional.


Antiga destil·leria de licor de camamilla.


Ermita dedicada a la Verge del Remei, a on el mes d'octubre es celebra un aplec què reuneix a la gent de la comarca.


Un senyor restaurant. Ja tenim església, restaurant i un bon vi...ja disposem del elements per a fer una boda a la bodega!!!...i encara pot quedar més rodó si tot això marxa a ritme d'havanera!!!!

Lectura obligada pels amants de les havaneres: "Havanera", de'n Francesc Bodí

Francesc Bodí, l'autor, a qui presentem el nostre reconeixement.


Contraportada on, amb una mica d'atenció, es presenta, en esència, de què va la obra.


Portada d'Havanera, amb la imatge de la què podria ser una de les protagonistes del llibre...i de les mateixes havaneres.

En Francesc Bodí (Agres, 1963), tal com es llegeix a l'esquena de la portada d'Havanera, és un professor de filosofia a Alcoi què ha publicat d'altres llibres. Amb Havanera, ha guanyat el Primi Alfons el Magnànim 2005. Està publicat a l'editorial L'Eclèctica. Bromera. Març 2006.És un llibre d'unes 520 pàg. què val la pena llegir. És una novel·la que descriu molt bé l'ambient del secle XIX a Cuba, època on es troba l'orígen de les havaneres, amb un llenguatge gaire be poètic. Us agradarà.

Us presento alguns dels comentaris, fets per experts, sobre "Havanera", què es poden trobar a internet, www.escriptors.cat/autors/bodif/obra.php, si busqueu la obra literària d'en Franscesc Bodí:

"Després de l'èxit aconseguit amb L'infidel, una novel·la que tractava sobre la crisi de la generació que durant la Transició somiava a canviar el món, Francesc Bodí (Agres, 1963) torna ara amb una obra molt més carnal, Havanera. Com ell mateix assegura, «no té absolutament res a veure amb les meues obres anteriors; amb aquesta el que he pretès és fer una gran novel·la d'amor». Així, com ell reconeix, li ha sortit «una novel·lassa» de 518 pàgines ambientada a l'Havana i amb la qual aspira a «atrapar el lector des de la primera pàgina fins a l’última». I és que està convençut que la literatura és una qüestió de seducció, «o t’arrossega des del principi o no hi tens res a fer». [...]
Francesc Bodí, professor de filosofia a Alcoi i autor de cinc novel·les més, dues de juvenils, lamenta que en l'últim segle s’hagi abusat excessivament i s'hagi donat massa protagonisme a la racionalitat humana, «quan les passions tenen realment molt de poder», afegeix. És per això que ell ara ha optat per girar la truita i cedir davant d'elles a través de la narració de petites històries entrellaçades amb les quals, a més, ha recorregut al realisme màgic tan típicament sud-americà."

(Ester Pinter. "Passions cubanes", Avui, 27 de març de 2006).



* * *



"Havanera es un libro encuadrable en el realismo mágico y el autor se sirve de elementos fantásticos y de magia «para difuminar los límites entre realidad y ficción». Bodí ha sido lector asiduo de los autores que han practicado este género («pricipalmente García Márquez y, en menor medida, Isabel Allende»), que en este caso le iba como anillo al dedo a su historia: «El clima lo exigía, y también me iba bien para reflejar la mezcla de culturas con ritos y creencias tan diversos».
Bodí ha construido una novela coral, en la que varias historias se entrelazan y que, aunque habla sobre todo del amor y de «las pasiones como fuerzas redentoras del ser humano», también tiene en ella una presencia destacada la muerte, no entendida en el sentido tabú de la cultura occidental, sino como idea natural e incluso bella, ligada al animismo y a la presencia de fantasmas."

(Rosa Maria Piñol, La Vanguardia, 6 d'abril del 2006).



* * *



"Amb Havanera, Francesc Bodí agraeix a la literatura hispanoamericana i, en especial, al realisme màgic, molts moments de lectura irrepetibles i el fet d'haver-li descobert els secrets de l'art en general. Aquest deute pendent de l'autor esdevé ara un plaer irrenunciable per al lector. Havanera és una història de les que enganxen. I no hi ha elogi més sincer per a un escriptor. Amb aquesta novel·la, Bodí voldria fer gaudir el lector de forma intel·ligent i esperonar-li el desig i la reflexió."

(Lourdes Toledo. L'illa (Alzira), núm. 42, primavera 2006)



* * *
Salvant les distàncies, que són abismals, l'obra de Francesc Bodí em recorda fins a "un cert punt —no sé si molt encertadament— alguns títols de Paul Auster i de John Irvin. A banda de la diferència d'estils i de mons, els seus llibes són un al·luvió d'històries, successos, atzars estranyíssims que la lògica de la seua sensibilitat fa que no caiguen en la banalitat ni el grotesc. I això és el que passa, al meu entendre, en la novel·la de l'autor valencià, ja que els tòpics possibles i els referents històrics, a l'últim, juguen les regles del joc que marca l'autor. No sabria dir si Havanera és una novel·la redona. [...] Una bona part dels encerts de la novel·la rauen en la prosa àgil, flexible i sòlida, que imposa en fluir la narració un bon ritme. A més, se'n surt prou bé, de vegades molt bé, en les atmosferes màgiques i fantàstiques.

(Francesc Calafat."Els fils inesgotables dels somnis", El Pais (Quadern), 6 de juliol de 2006).